Dos mesos d'absència!

28 de setembre de 2010

"So you speak to me of sadness 

and the coming of the winter

fear that is within us 

and seams to never end..."

Rhymes and reasons, John Denver

Irene, ja fa dos mesos que  no hi ets. 

Paraules que fins aleshores podien sonar boniques: aigua, barca, aventura, pluja, amigues, barquer, turisme, selva, cascada... es varen conjurar aquell dia, aquell fatídic instant en què tot va esdevenir terrible, fosc, inexplicable!

On ets Irene? Ens diuen que vas morir a Mèxic, però com s'entén això? Tu has viscut 24 anys amb nosaltres, ens has regalat les ganes de viure i d'aprendre, ens has donat somriures i ens has ensenyat una manera dolça i tranquil·la d'anar per la vida; i de cop no hi ets.

I ens trobem immersos en una tristesa profunda, sentim un pes al pit, ens notem el cap espès, sobtadament tenim ganes de plorar i ens avergonyim dels instants en què riem.

Les orenetes i els abellerols també se n'estan anant, s'acosta l'hivern i als dies lluminosos d'estiu, quan tu encara ens acompanyaves succeiran els dies grisos d'hivern, i tu ja no hi ets! I ens fas falta!

I et recordem, cada dia et recordem i parlem de tu i et veiem quan passem per qualsevol dels llocs on tu caminàves: per casa, pel cau, pel parc de l'estació, per can Vall-llobera, cap a la vinya o cap a la Pineda... 

La teva absència ens dol, però el teu record és amb nopsaltres i l'única forma de sobreviure és recordant-te.

El viatge no s'acaba mai!

25 d'agost. Es tanca el cercle i tot recomença!

El viatger torna de seguida

“No és veritat. El viatge no s'acaba mai. Només els viatgers s'acaben. I fins i tot ells poden perdurar en forma de memòria, de record, de relat. Quan el viatger s'ha assegut a la sorra de la platja i ha dit: “No hi ha res més a veure”, sabia que no era així. El final d'un viatge no és més que el començament d'un altre. S'ha de veure el que no s'ha vist, veure una altra vegada el que ja es va veure, veure a la primavera el que s'havia vist a l'estiu, veure de dia el que es va veure de nit, amb sol el lloc on l'altra vegada plovia, veure el camp de blat tendre, el fruit granat, la pedra que ha canviat de lloc, l'ombra que no hi era. S'han de tornar a fer els passos que ja es van fer, per repetir-los, i per traçar camins nous al costat. S'ha de recomençar el viatge. Sempre. El viatger torna de seguida.”

SARAMAGO, José. Viatge a Portugal (2005).

És el nostre últim dia a Atenes i estem més interessades a relaxar-nos, fer bé les maletes, empaquetar els instruments (una mandolina i un buzuk! en quin moment se m'ocorre comprar instruments valuosos i fràgils?) que no pas a recórrer tota la ciutat i visitar els mil i un racons i les mil i una pedres que ens han quedat al tinter!

Estàtua de Nike (victòria)

Tanmateix decidim sortir de l'alberg cap a les 11 i fer marrada cap a l'Àgora Romana  i cap al museu arqueològic de l'Acropolis. La temperatura ha baixat, només estem a 36 o 37 graus, per això passejar sota el Sol esdevé igual d'insuportable que els altres dies; per això l'Agora romana ens agrada molt, però la frescor del museu fa ganes de passar-hi tot el dia. També volem tornar a passejar pels carrerons de Plaka i és on decidim dinar.

Dinant a Plaka

A la tarda , tipus les 6 quarts de 7, decidim reconciliar-nos amb el Partenó, així que visitem aquest meravellós indret amb un solet que ja va afluixant i amb molt poca gent. Ara sí que gaudim de les vistes que l'Acropolis ens ofereix sobre la ciutat, ara sí que sota la llum groguenca de la posta de Sol, podem imaginar Pericles dirigint els treballs de construcció d'aquests grans edificis propileus, Erecteion i el Parternó... Uns metres més avall podem sentir el ressó dels comediants interpretant les tragèdies d'Aristofan en el teatre de Dionís...

Des de l'Acropolis, Atenes

 

Amb la llum increïble de la tarda-vespre l'Alba i jo juguem a ser la musa que va inspirar el gran Fidias per esculpir la gran estàtua de bronze d'Atenea, ocupant el centre del Partenó!

Una sensació de:  "a reveure Acropolis, a reveure Atenes i a reveure Grècia...."