"So you speak to me of sadness
and the coming of the winter
fear that is within us
and seams to never end..."
Rhymes and reasons, John Denver
Irene, ja fa dos mesos que no hi ets.
Paraules que fins aleshores podien sonar boniques: aigua, barca, aventura, pluja, amigues, barquer, turisme, selva, cascada... es varen conjurar aquell dia, aquell fatídic instant en què tot va esdevenir terrible, fosc, inexplicable!
On ets Irene? Ens diuen que vas morir a Mèxic, però com s'entén això? Tu has viscut 24 anys amb nosaltres, ens has regalat les ganes de viure i d'aprendre, ens has donat somriures i ens has ensenyat una manera dolça i tranquil·la d'anar per la vida; i de cop no hi ets.
I ens trobem immersos en una tristesa profunda, sentim un pes al pit, ens notem el cap espès, sobtadament tenim ganes de plorar i ens avergonyim dels instants en què riem.
Les orenetes i els abellerols també se n'estan anant, s'acosta l'hivern i als dies lluminosos d'estiu, quan tu encara ens acompanyaves succeiran els dies grisos d'hivern, i tu ja no hi ets! I ens fas falta!
I et recordem, cada dia et recordem i parlem de tu i et veiem quan passem per qualsevol dels llocs on tu caminàves: per casa, pel cau, pel parc de l'estació, per can Vall-llobera, cap a la vinya o cap a la Pineda...
La teva absència ens dol, però el teu record és amb nopsaltres i l'única forma de sobreviure és recordant-te.
i sempre, sempre la recordarem.
ResponElimina