Coves i esglesies!

 Dissabte, 14 d'agost.

Convencudes que anem cap a la platja, preparem tots els estris pertinents, pero just passat Iraklio, la Maria, que ens fa de Cicerone, decideix anar cap a les muntanyes, a veure el massis mes gran de Creta, el parc natural de Psiloritis. Passem per una ermita ortodoxa i despres per diversos pobles on ens hauriem hagut de parar per assaborir el caracter muntanyenc de la gent. Aqui tothom se sent orgullos de ser de muntanya, pensen que la gent de la plana i de la costa son "menys" que ells; els homes vesteixen de negre i porten una cinta negre al cap, simbol d 'alguna lluita antiga. Passem de llarg, ja que volem visitar la cova , Zoniana Sfendoni Speleo. El karst es un paisatge ben conegut per mi, tant de fora com de dins, i aixo es el que passa, que la cova es com totes les coves calcaries del mon, no es massa gran, pero es la mes gran de Creta, dins s'hi esta molt be i el guia es un noi fantastic que s esgargamella explicant la formacio i el descobriment de la cova, primer en grec i despres en angles, a uns turistes gegants, que segons la Maria no son persones, sino uns quants quilos de carn i greix, com a prova es que l'unica pregunta que fan al guia es: "quan es podra visitar la part que ara esta tancada?"

Ella es coneix be el terreny perque va fer de professora d'institut al poble del costat. Ens explica que aqui tothom es pastor de cabres i hi ha tres pobles que estan renyits, el motiu es que es roben cabres uns als altres; com que tots van armats, de tant en tant es troben en algun raco amagat de la muntanya per aclarir l'assumpte i sovint (ella diu cada mes)  tot plegat acaba en un mort. Fins al punt que els nens del poble on ella treballava nomes van poder visitar la cova del poble del costat si els acompanyava ella, que suposadament era neutral,  aixi ningu podia disparar els nens! Surrealista! Ningu ens deu haver vist com a lladres de cabres, o potser perque anem amb la Maria, el cas es que ningu ens dispara i podem tornar sanes i estalvies.
La cova es lluny, el cami es llarg,  i la Maria, pobra, s'ha fet un fart de conduir.

Cap a les 5 de la tarda dinem. Avui ens toca fer dejuni i abstinencia, nomes podem menjar verdura, res de proteines, perque avui es el dia que va morir la Verge Maria (tranquils! dema ressuscita i va cap al cel: Assumpcio de la Verge); aixi doncs mengem amanida, salata i mongetes (fasola) amb carbasso, tot es molt bo! L'Alba i jo fem una mica de trampa i mengem formatge i iogurt, pssst!
Son les 7 i ens hem de mudar per a la cerimonia, ara pla!

I aqui ve la nostra primera experiencia en el mon de l'esglesia ortodoxa:

com explicar que hem hagut d encendre un ciri a la mare de Deu, que tambe ens n'han fet posar un per la Gemma i en Beto, que hem hagut de fer un peto a una icona bizantina, que hem entrat a l'esglesia envoltades de senyores i senyors vestits de negre en senyal de dol, que tres capellans estaven beneint pans que despres la gent es menja per a gaudir del favor de Deu, que aquest pa despres es reparteix...?

Sortint de l'esglesia una coral canta i despres s'inicia la processo. Uns nois porten una mena de "paso andaluz" amb la Verge dins, ens fan passar per sota, ja que diuen que porta sort:  l'Alba gairebe es aplastada per la gent ansiosa de gaudir del benefici de la Verge (nosaltres no ho voldriem fer ni tampoc fer fotos, perque ho trobem  poc respectuos, pero la Maria ens va dient: take pictures! record the prayer!...)

Vegeu unes quantes fotos.


 Havent complert amb la religio, ara toca divertir-se: a la Placa del poble hi ha festa, una musica popular fantastica, molta gent asseguda als bars i tabernes, sopant o prenent alguna cosa, els nens corrents i alguns ballant! es com la Coma, pero molt mes maco.

Si ets turista vas als museus, monuments, platges, fas fotos, dines a restaurants i dorms en hotels. Pero si ets viatger, vas als pobles gens turistics, t'asseus amb els avis a l'ombra d'un platan, veus passar la gent, somrius a l' avia que pren la fresca davant de casa seva i t'empapes de la manera de ser de la gent d'un lloc. Aixi em sento jo en aquesta festa!