Che Guevara

9 d'octubre de 2010,

El mateix dia 9 d'octubre, però del 1967 es feia pública la notícia de la mort del Che Guevara; es va dir que havia mort en combat, però el cert és que el van executar a Bolívia.
Què va tenir aquest home que encara avui joves de tot el món i de totes les ideologies el porten a les samarretes, als clauers o el tenen penjat a la seva habitació?
Per a nosaltres va representar l'home que lluitava contra el poder establert, contra la injustícia i les desigualtatas, l'internacionalista que, havent nascut a Argentina, la seva causa va anar més enllà i va ser la causa de tot Amèrica llatina; per això a nosaltres, adolescents als anys 70s, ens va enganxar la plena creació del mite.
Famosa la frase que encapçala una carta als seus pares:
"Queridos viejos, otra vez siento bajo mis talones el costillar de rocinante..."
Y la carta segueix: " Creo en la lucha armada como única solución para los pobres que luchan por liberarse..."
I conten els qui van estar al lloc dels fets el dia que el van executar, que el Che va morir amb uns ulls ben oberts i un somriure als llavis, que els botxins ho van interpretar com a despreci, però per a la resta de la humanitat només podia significar una cosa: amor.

El Che Guevara del meu pati i adaptat a la meva visió de la vida:
en lloc d'un fusell un colom de la Pau!
pintat per en William Tramojo, company nicaragüenc

Siguin aquestes 4 ratlles el meu petit i particular homenatge al Che Guevara.

Vargas Llosa, Nobel de la Pau, no? , de literatura!!

8 d'octubre de 2010.

Avui els diaris i els noticiers radiofònics ens donaven el bon dia amb la notícia dels nobels de la pau i de literatura. No parlaré del primer perquè li han donat a un dissident xinès del qual no n'havia sentit a parlar mai, Liu Xiaoboo. E canvi puc parlar un xic de Mario Vargas Llosa, premi nobel de literatura 2010, perquè és un escriptor que fa uns anys que m'havia captivat per la seva prosa genial i que vaig deixar de llegir i escoltar per les seves idees i actituds fatxes, de dretes i anticatalanistes. Justament avui en josep M. Fonalleras escriu un article al Punt Diari sobre això, estic totalment d'acord amb el que exposa. vargas Llosa em rebenta com a persona, però escriu com si la seva ploma llisqués sobre el paper i s'aturés només allà on vol fer sàtira cruel, o encadena les frases de manera que se t'acaba escapant una riallada per com se'n fot de tot i de tothom; i m'encanta la quantitat de paraules del llenguatge popular que utilitza. Un home que és capaç d'escriure el que escriu, un home brillant es mereix el premi nobel, però el paio és tan cregut i tan fatxa que  aquest guardó per a mi és l'únic reconeixement que es mereix i el problema no són les seves novel.les, sinó les entrevistes i els articles d'opinió, grrrrr!

Del cistell al plat i del plat al pap!

5 d'octubre de 2010!

Comença la temporada dels bolets! D'aquesta manera l'arribada dels dies grisos i escurçats  i la promesa del fred de l'hivern no es fa tan feixuga! M'encanta anar a bosc a la tardor, les olors de la terra humida, la bruguerola florida ,els fruits del marfull, el piular de mallerengues i reietons, una esgarrapada amb una gatosa, una ensopegada amb un roc, passar per sota els brucs, gratuiar entre les fulles del suro... i caminar i caminar.
Avui anava només a veure com estava el pati, si el bosc estava molt o eixut i si començaven a sortir els bolets dolents que presagien l'arribada dels bons. Sé que alguna gent ha estat trobant siurenys i moixins cap a Les gavarres i cadiretes i els més afortunats ja han trobat retjos cap a Sant Grau. Jo el reig no el sé trobar, no em sé cap clapada...
Aquesta tarda però he caminat unes 2 hores i ensopegat amb 3 grups de retjos, tot plegat només 8 retjos, però sencers, d'un taronja brillant, preciosos! per alguna cosa es consideren els reis dels bolets.
M'he donat per molt ben pagada!
I del cistell al plat directes, el reig cru és una menja deliciosa i a mi només em cal tallar-lo en carpaccio, amanir-lo amb un bon oli d'oliva, amb sal i pebre i cap al pap!
Ha estat el meu sopar, deliciós!!

Carpaccio de retjos amb vinagreta de nous

Retjos: pocs però sencers i macos!

D'ocells i de balenes!

 3 d'octubre de 2010

"El més important d’aquests motius fou la idea aclaparadora de la gran balena en si. Un monstre tan portentós i misteriós va atreure tota la meva curiositat. I després les mars salvatges i llunyanes per les quals feia giravoltar la seva mola illenca i els perills inevitables i indescriptibles de la balena; tot això, amb les meravelles de mil visions i sons patagònics que m’esperaven, m’ajudà a doblegar-me al meu desig. Potser per a altres homes aquestes coses no haurien significat cap al·licient; però jo, jo estic turmentat per una pruïja constant per les coses remotes. Adoro navegar per mars prohibides i desembarcar a costes bàrbares. Perquè no ignoro allò que és bo, sóc ràpid en la percepció de l’horror, i fins i tot podria ser-hi sociable —si em deixessin—, atès que és convenient mantenir unes relacions amistoses amb tots els hostes del lloc on un hom s’allotja."

Fragment de Moby Dick de Herman Melville

Que la natura mai no deixa de sorprendre'ns és una veritat que la sabem tots; allò que fa emocionant qualsevol excursió és que no saps què, com, ni quan passarà allò que farà d'aquest dia una dia memorable!

Ahir al matí se celebrava arreu del món el Dia Mundial dels Ocells, per això em vaig afegir a una sortida a veure ocells marins al Cap de Creus. A 3/4 de 8 del matí, enfilant-me per les corbes de la carretera que puja des de Cadaquès, ja em vaig sentir privilegiada per la meravellosa sortida de Sol que s'albirava cap a l'Est, just sobre el mar: un Sol rodó i vermell sorgia d'una mar blavíssima i calmada, il·luminant el nou dia, amb la promesa d'un matí diferent.

 Una caminadeta d'un quarts d'hora, amb prismàtics i el "cata", juntament amb uns 20 ornitòlegs més, ens plantàvem a la punta més oriental de la Península Ibèrica, allà on comença el GR que ressegueix els Pirineus.

El matí fou profitós, vam veure gavines, gavians, xatracs, baldrigues, falcons, ànecs, orenetes, etc, etc. I tant tant vam mirar cap a l'horitzó que de sobte algú va cridar: un rorqual! I efectivament allà treia el seu cap i el seu llom per a respirar la balena més gran i impressionant de les nostres costes.

(El rorqual comú, Balaenoptera physalus, amb 20-21 m de llargada corporal i 70 tones de pes és el misticet  més abundant a la Mediterrània).
El vàrem estar contemplant unes dues hores, primer va nedar en direcció nord i després cap al sud, finalment se'n va anar cap a l'est, mar endins.
No és rar veure balenes, caps d'olla i dofins per la zona del Cap de creus, però s'ha d'estar allà per veure aquests animals.

Un cop més la natura em va sorprendre i em va pagar amb escreix l'esforç d'aixecar-me a les 7 del matí!

Dos mesos d'absència!

28 de setembre de 2010

"So you speak to me of sadness 

and the coming of the winter

fear that is within us 

and seams to never end..."

Rhymes and reasons, John Denver

Irene, ja fa dos mesos que  no hi ets. 

Paraules que fins aleshores podien sonar boniques: aigua, barca, aventura, pluja, amigues, barquer, turisme, selva, cascada... es varen conjurar aquell dia, aquell fatídic instant en què tot va esdevenir terrible, fosc, inexplicable!

On ets Irene? Ens diuen que vas morir a Mèxic, però com s'entén això? Tu has viscut 24 anys amb nosaltres, ens has regalat les ganes de viure i d'aprendre, ens has donat somriures i ens has ensenyat una manera dolça i tranquil·la d'anar per la vida; i de cop no hi ets.

I ens trobem immersos en una tristesa profunda, sentim un pes al pit, ens notem el cap espès, sobtadament tenim ganes de plorar i ens avergonyim dels instants en què riem.

Les orenetes i els abellerols també se n'estan anant, s'acosta l'hivern i als dies lluminosos d'estiu, quan tu encara ens acompanyaves succeiran els dies grisos d'hivern, i tu ja no hi ets! I ens fas falta!

I et recordem, cada dia et recordem i parlem de tu i et veiem quan passem per qualsevol dels llocs on tu caminàves: per casa, pel cau, pel parc de l'estació, per can Vall-llobera, cap a la vinya o cap a la Pineda... 

La teva absència ens dol, però el teu record és amb nopsaltres i l'única forma de sobreviure és recordant-te.

El viatge no s'acaba mai!

25 d'agost. Es tanca el cercle i tot recomença!

El viatger torna de seguida

“No és veritat. El viatge no s'acaba mai. Només els viatgers s'acaben. I fins i tot ells poden perdurar en forma de memòria, de record, de relat. Quan el viatger s'ha assegut a la sorra de la platja i ha dit: “No hi ha res més a veure”, sabia que no era així. El final d'un viatge no és més que el començament d'un altre. S'ha de veure el que no s'ha vist, veure una altra vegada el que ja es va veure, veure a la primavera el que s'havia vist a l'estiu, veure de dia el que es va veure de nit, amb sol el lloc on l'altra vegada plovia, veure el camp de blat tendre, el fruit granat, la pedra que ha canviat de lloc, l'ombra que no hi era. S'han de tornar a fer els passos que ja es van fer, per repetir-los, i per traçar camins nous al costat. S'ha de recomençar el viatge. Sempre. El viatger torna de seguida.”

SARAMAGO, José. Viatge a Portugal (2005).

És el nostre últim dia a Atenes i estem més interessades a relaxar-nos, fer bé les maletes, empaquetar els instruments (una mandolina i un buzuk! en quin moment se m'ocorre comprar instruments valuosos i fràgils?) que no pas a recórrer tota la ciutat i visitar els mil i un racons i les mil i una pedres que ens han quedat al tinter!

Estàtua de Nike (victòria)

Tanmateix decidim sortir de l'alberg cap a les 11 i fer marrada cap a l'Àgora Romana  i cap al museu arqueològic de l'Acropolis. La temperatura ha baixat, només estem a 36 o 37 graus, per això passejar sota el Sol esdevé igual d'insuportable que els altres dies; per això l'Agora romana ens agrada molt, però la frescor del museu fa ganes de passar-hi tot el dia. També volem tornar a passejar pels carrerons de Plaka i és on decidim dinar.

Dinant a Plaka

A la tarda , tipus les 6 quarts de 7, decidim reconciliar-nos amb el Partenó, així que visitem aquest meravellós indret amb un solet que ja va afluixant i amb molt poca gent. Ara sí que gaudim de les vistes que l'Acropolis ens ofereix sobre la ciutat, ara sí que sota la llum groguenca de la posta de Sol, podem imaginar Pericles dirigint els treballs de construcció d'aquests grans edificis propileus, Erecteion i el Parternó... Uns metres més avall podem sentir el ressó dels comediants interpretant les tragèdies d'Aristofan en el teatre de Dionís...

Des de l'Acropolis, Atenes

 

Amb la llum increïble de la tarda-vespre l'Alba i jo juguem a ser la musa que va inspirar el gran Fidias per esculpir la gran estàtua de bronze d'Atenea, ocupant el centre del Partenó!

Una sensació de:  "a reveure Acropolis, a reveure Atenes i a reveure Grècia...."

Atenes!

24 d'agost, Atenes

Posidó, déu del mar, i Atena es disputaren

la protecció de la ciutat d'Atenes. 

Per decidir quin dels dos s'imposaria, tots dos feren un regal

i deixaren que els atenencs decidissin quin els complaïa més. 

Atena regalà a la ciutat una olivera, 

mentre que Posidó hi féu brollar una font d'aigua salada. 

Els atenencs van preferir el regal de la deessa, 

ja que era molt més útil.

Ja veieu, ens volíem menjar Atenes en dos dies i Atenes ens va engolir, amb els seus 45 º al Sol, amb els seus mercats,  carrers estrets, avingudes amples, els edificis neoclàsics, les restes  romanes, gregues, minoïques,  carrers bruts. plaça Syntagma, Monastiraki, Omoina... un metro moderníssim... i gent, molta gent se tot arreu... una Atenes cosmopolita que no ens la vam poder acabar... Inici i fi del nostre viatge.

Deixem que les imatges parlin soles!

Mercat central de carn i peix (o l'Alba triomfa, com sempre!)

Diuen que la calor és psicològica!

Guitarres , mandolines i buzuks

Porta d'Adrià (o porta de teseu, en què quedem?)

Una nimfa, Calypso (la que dissimula)

Sirtaki, dansa popular grega

que fresquet que està el marbre!

Nauplia (Nafplio)

Dilluns, 23 agost.

Encara al peloponès, aprofitem que hem anat a Epidaure per visitar Nauplios.És una ciutat molt turística però plena de carrers estrets i vistes immillorables. No en va va ser la primera capital del país en la independència de Grècia (1829-1834). Destaquen 4 fortaleses construïdes pels vencians cap al segle XVII, per protegir-se dels turcs, també hi ha moltes cases neoclàsiques. En fi, nosaltres ens passegem sota una calor infernal pels carrers estrets i plens de botigues, mengem Tzatziki i Sourlaki i ens n'anem a banyar.

 

A Nauplios també hi ha un castell sobre un illot, es diu illot de Bourtzi, sembla un vaixell fantasma flotant en el mar.

Com que perdem el bus de les 6, no se'ns ocorre res més que pujar els 886 escalons que porten a la fortalesa de Palamidí.  L'Alba bufa i rebufa i a l'escaló n. 100 diu Prou! i s'asseu! Jo sóc massa orgullosa i no només continuo pujant sinó que ho faig a tota pastilla, fa molta calor i el cor sembla que m'hagi de sortir disparat: 101, 102, 103... 120, 130, 140...200, 300, 400... ja estic gairebé a la meitat, ara haig de continuar! 500, 600, 700, 800,... 883, 884, 885 i 886! Aaaaah! Estic vermella com un pigot i cansada com una burra, el cor deu anar a 200 per hora i no tinc aigua!!! he tardat 1/4 d'hora.
La fortalesa es pot visitar, però jo tinc l'Alba asseguda a l'escaló 100 i el bus surt a les 7, així que ara toca baixar, això és més fàcil!  Pel camí tant pujant com baixant m'he creuat amb algun altre il.luminat, però no ens hem dit res, només hem sonrigut, perquè tots fem el mateix: comptar els escalons! Arribant a baix les cames em fan figa i els qudríceps femorals i els bessons em fan molt de mal. Jo crec que no puc baixar cap més escaló fins d'aquí a un mes. Ai, ai!

Veiem la posta de Sol al golf de l'Argòlida.

El somni de l'Alba: el teatre d'Epidaure!

Dilluns, 23 d'agost.

(dedicat especailment a la Marta Tarrés)

Ha arribat el gran dia, avui toca anar a Epidaure, a visitar el teatre millor conservat de l'antiga Grècia i el que té l'acústica més espectacular! Hi anem amb transport públic i, tot i aixecar-nos a les 7 del matí i agafar el primer bus, hi arribem cap a quarts de 12.
El teatre d'Epidaure és enorme i situat en un lloc immillorable, a la cara oest d'un massís de muntanyes mitjanes i encarat a la vall; això li dóna aquesta gran acústica que feia que Sòfocles, Esquil, i Eurípides es barallesin per a guanyar els concursos literaris de l'època (segur que no es deien així) i així les seves obres podrien ser representades en aquest fantàstic teatre!
De fet el tetatre no és que s'hagi conservat així des de fa 2400-2500 anys, sinó que la part de baix  (Orchestra: escenari, Scaena: darrera l'escenari i Cavea: les grades) la van fer els grecs, les grades de dalt els romans, més tard va ser destruit per pobles invasors, reconstruït, tornat a destruir, abandonat, després va sofrir terratrèmols,... tot plegat va fer que no es recuperés fins al segle XIX, llavors va ser reconstruït al mateix lloc i amb les mateixes pedres,  per això té l'aparença que devia tenir originàriament. Al mig de l'escenari hi ha una pedra rodona, s'hi hi tires una moneda a sobre,el soroll se sent des de les últimes grades! (el problema és que tothom ho vol comprovar!).

De fet, hi ha moltes maneres d'anar per la vida, com hi ha moltes maneres de visitar Epidaure:

.- Un hi pot anar ben aviat al matí i estar assegut a l'ombra gairebé sol, veient com es fa clar i imaginant-se els antics actors grecs recitant les seves tragèdies.
.- S'hi pot anar al capvespre a contemplar la posta de Sol, assegut a les pedres de marbre fredes, tot i la calor de l'ambient, pedres tan antigues com les mateixes muntanyes.
.- Un pot anar a veure-hi una representació de teatre, potser Antígona o Edip rei, de Sòfocles; Prometeu encadenat, d'Esquil, o que sé jo... i ésser transportat 2500 anys enrera, gaudint de les paraules, dels sons i de la saviesa dels dramaturgs grecs!
.- El que és segur és que poca gent haurà vist Epidaurus com nosaltres: a l'hora que arribem el Sol és molt fort, tot i que només estem a 32º; hi ha força gent al teatre, uns a les grades i altres a l'escenari tirant la famosa moneda o picant de mans i cridant als amics de dalt de tot si se sent alguna cosa. Nosaltres també ho fem, per no ser menys, i perquè ho hem somniat tot el viatge! Ens apartem un xic de tot el brugit, caminem per les grades laterals més allunyades i ens fem moltes fotos. Observem l'escenari i cada cop ens és més difícil imaginar-nos les tragèdies gregues, sobretot quan arriba un grup de gallecs cridant i fent l'ase. Se'n van tots cap a les grades menys una voluminosa senyora d'uns 60 anys, que porta alguna cosa a la mà; de cop s'escolta un crit: "Dale, tía Teresa, ahora", i la tal Teresa es fot a tocar la pandereta amb tota la seva energia i salero! Ecccs! ecccs! i mil cops ecccs! Voldríem fugri corrents, però l'espectacle continua quan se  senten uns xiulets dels guardes demanant que pari; ella està d'esquenes a ells, de cares a l'escenari viu el seu minut de glòria i ha aconseguit que tots els turistes d'Epidaurus la mirem  i tinguem desitjos d'escanyar-la. Finalment no caldrà fer-ho perquè els guardes arriben abans i li exigeixen que pari (tot i que la Teresa encara els hi discuteix).
Així és que segur que només uns pocs privilegiats (desgraciats!) hem visitat Epidaurus com nosaltres.
I, és clar, un consell: no aneu a Epidaurus a l'agost, no hi aneu a les 12 del migdia i abans d'entrar assegureu-vos que no hi ha la tia Teresa!

A Epidaure mateix hi ha el temple d'Asclepis i ens vam trobar amb 2 escultures vivetns, vegeu les fotos!
 

Dels albergs internacionals.

Agost 2010.

"Viajo con billetes como de octava clase,

pero asi viajo contento de ir de viaje,

pues para un viaje me bastan con mis piernas,

viajo sin equipaje..."

Silvio Rodriguez

Dormir en albergs internacionals no es nomes una questio de peles, que evidentment tambe, sino que es tota una filosofia de viatge, sobretot si esculls estar en dormitoris de 6 o 10 llits i comparteixes lavabo i dutxa amb desconeguts.
 La nostra habitacio era de 6 llits; quan la vam veure la vam trobar molt petita i sense armaris, ja hi havia 3 motxilles mes o menys escampades en 3 lliteres i vam pensar que potser hi hauria molta fressa i costaria de dormir. La primera nit l'Alba i jo vam estar amb un noi de 19 anys angles i 2 noies alemanyes de 18, vam xerrar i tot va ser molt tranquil. La seguent nit les alemanyes encara hi eren, l'angles va marxar i va venir un xile de 25 anys; vam xerrar i tot va anar molt be. La tercera nit van marxar les alemanyes i el xile i va apareixer un austriac de 20 anys, que es va passar tot el dia al llit perque estava malalt, havia menjat alguna cosa dolenta a Bulgaria, tenia mal de cap, febre i diarrea, tambe van venir 2 noies argentines de 24 anys; i una que va arribar, es va posar a dormir i l'endema al mati ja no hi era, la vam batejar la fantasma.

 En fi, xerrant amb uns i altres, compartint petites parts dels viatges, demanant consells, rient sobre diferents ximpleries  i intercanviant correus electronics. Tota aquesta filosofia del viatger motxil.lero i independent no la trobes de cap manera als hotels, aixi que visca les habitacions compartides i la gent que volta pel mon (per cert ningu no volta menys d'un mes).

Ah! i tot i que jo semblava la mestra amb els seus alumnes de viatge de final de curs, m'hi he sentit molt be!

Temple de Poseido a Sunion.

22 d'Agost.

Ens passem la nit al ferri i, com que no hem arribat amb mes de mitja hora de temps, ja no trobem gairebe lloc per seure ni jeure. Sobrevivim com podem les 7 hores de ferri i a les 6 del mati arribem a Pireus (el port d'Atenes). Agafem el primer metro i anem al Athens International Youth Hostel on tenim habitacio reservada per tres nits. Esmorzem i ens esperem fins  a les 11 que ens deixin entrar a l'habitacio per dutxar-nos i descansar un xic. Cap a la una ressucitem i decidim agafar un bus fins a Sunion, per anar a veure el temple de Poseido. El lloc es immillorable i el que queda de temple espectacular!

 Dinar, platja i esperar el bus de tornada. Arribem destrossades... anar amb transport public amb aquesta calor es cansat! L´Alba practica el seu esport preferit, com podeu veure a la foto:

Carreteres, cotxes i capelletes a Creta.

Agost 2010.

A Creta les carreteres són horroroses! Són estretes, l'asfalt està fet caldo, no hi ha ratlles ni al mig ni als marges i per això conduir esdeve un esport perillós. (ara estan construint algunes carreteres bones que travessen l'illa pels 4 costats, però ho fan tram per tram; et pots trobar  anant per una carretera bona, trobar un tros dolent, tornar a trobar-la bé i així anar fent). La gent, doncs, condueix pel mig, tothom va pel mig i quan els ve algú de cares toquen la bocina, criden i s'insulten! I si el conductor és de Creta automàticament diu: aquest és d'Atenes segur! ELs tenen una tírria, com nosaltres als xaves!
Hi ha forca accidents de cotxe, pel que ens han dit, tot i que nosaltres només en vam veure un, però no sol haver-hi víctimes mortals perquè no van gaire depressa. Cada vegada que hi ha un accident i no hi ha morts, l'accidentat o la seva família posen una capelleta arran de carretera (vam passar per un revolt tancat que n'hi havia 4 de seguides). Tambe hi ha gent que posa una capelleta davant de casa. Les capelles són molt variades, n'hi ha de llauna, però la majoria són de pedra; n'hi ha que són quadrades, però la majoria tenen arcs i absís i cúpules i de tot; n'hi ha de blanques, però moltes estan pintades... en fi que les capelletes a les carreteres formen part del paisatge de Creta.
Conduir a Creta pot ser, per tant, un esport de risc. A part d'això la gasolina a Creta es va apujar molt cap al novembre (com a tot Grècia) però es va tornar a apujar a finals de juliol principis d'agost: així dons hem vist la gasolina de 98 a 1'9 euros, la de 95 a 1'6 i el gasoil a 1'4 euros. Creta és ara la illa mes cara de Grècia!

Raims, vi i Rachi, tres noms un sol esperit!

Dissabte, 21 d'agost.

Asseguda a la pergola guarnida de raims de la vinya de la Maria, a la muntanya de Jupiter, contemplant munanyes, vinyes, oliveres i mar, em sento plenament filla de la Mediterrania!



Raims, Vi i Rachi, 3 gustos, 3 experiencies, 3 maneres de viure el raim. Puc entendre els antics grecs ajaguts als seus triclinis a l'ombra d'un porxo i respirant l'aire de mar, escapant-se d la xafogor de les ciutats, farts de raims,  embriagats dels olors del llesami i dels sabors de l'esperit destil.lat del raim! Tota l'anima mediterrania en un gra de raim!

En aquest paratge privilegiat, l'ultim dia de la nostra estada a la illa, hem assaborit Creta en tota la seva dimensio: paisatge de mar i de muntanya, vegetacio de vinyes i oliveres, cabres, gallines i rapinyaires arreu, els sabors de formatge, tomate, cogombre, les olors d'herbes, alcohol, flors... i un aire permanentment calent i humit.

Aixi hem viscut Creta! I tot gracies a l'hospitalitat de la Maria, una professora d'institut com jo i mediterrania com jo!

Autostop a Elounda.

 Divendres, 20 d'agost.

Fer el turista es molt cansat, sobretot perque fa molta calor! Tanmateix avui tornem a agafar el transport public per anar a visitar la ciutat mes turistica de Creta: Agios Nikolaus. La ciutat esta enclavada en una badia de cales i sortints rocosos amb illetes davant, es realment maco i molt turistic! Hi ha com un entrant de mar que fa un petit llac natural on hi ha tot de barquetes i esta vorejat de restaurants i hotels. Dinem allà.

Després anem a Elounda i fem platja.







Més tard visitem la illa-fortalesa de Spinalonga. Un lloc ben curiós! A Spinalonga hi van confinar tots els malalts de lepra, primer de Creta i després de Grècia, durant els anys 30; allà molta gent hi va creixer, hi va treballar, s'hi va enamorar, es va casar i hi va tenir fills, tot dins d'unes muralles en una illa! Es pot imaginar més sentiment de ser repudiat per la societat! Afortunadament tot va canviar quan es van obtenir bons medicaments per a combatre la malaltia, els malalts van ser guarits i les cases de Spinalonga van ser abandonades: després es van reconstruir i ara es poden visitar. Un passat remot glorios i un passat recent penos.

Com que fent el burro per Spinalonga perdem el bus, no ens queda més remei que fer autostop; l' Alba no n'ha fet mai, així que es mor de vergonya i jo m'ho passo bomba recordant els vells (gairebé remots) temps quan anava amb autostop a tot arreu! Miraculosament ens para una senyora tota curiosa, no parla gaire anglès, i és molt confiada, ja que para a una farmacia a comprar i ens deixa dins del cotxe amb les claus posades... Tambe es molt amable, ja que ella ha de passar per una carretera lateral, pero es desvia del seu cami i ens porta fins a l'estacio de busos. Tot i aixi ens creuem amb el bus que va cap a Hiraklion, aixi que hem d'esperar una hora mes.
A la nit ens espera la Maria amb la seva familia per a fer un sopar de comiat, som a taula: Maria, Ela, la seva mare, la Joanna,cosina de la Maria, la seva mare, el seu cosi Gregorius, el seu nebot Giorkios, la seva filla Dimitra i nosaltres dos: sopem al mig de Hiraklion en un nar de Pitas i Sourlakis. La vida nocturna d'Hiraklion es fantastica, hi ha gent a tots els bars i carrers i aixo s'allarga fins a les tantes de la nit. Despres de sopar anem fins a la fortalesa veneciana a caminar i a assaborir els carrers de la ciutat.

Ens acomiadem d'Iraklion, ens queda un dia a Creta, dema a la nit marxem amb ferri cap a Atenes.

Matala, coves de hippies!

Dijous, 19 d'agost.

Avui hem fet el turista i hem anat a veure Matala, poble pintoresc, situat en un golf cap el centre i sud de la illa. Hi hem anat amb bus, aixo vol dir viatge llarg i caret! Com que el paratge es fantastic, hi ha milers de turistes, nosaltres en som 2 mes.
El mes interessant del lloc son les antigues catacombes romanes excavades a la roca, que mes tard, als anys 60 es van convertir en caus per a hippies. Em puc imaginar aquella gent vivint en i amb la natura i banyant-se cada mati i cada vespre amb la roba que portaven el dia que van neixer... em fa molta enveja! Be, ara tot aixo s'ha acabat i costa molt que a un hippie el deixin exercir, tot esta supercontrolat, vigilat i prohibit!

No es pot aprofundir gaires mes d'un dia de fer el guiri: platja, dinar a un xiringuito, botigues,...i la posta de Sol, que diuen que aqui es preciosa? L'ultim bus surt de Matala a 2/4 de 6, aixi que adeu Matala i adeu posta de Sol! Aquesta es la vida del viatger de transport public, que hi farem!

Nit estrellada, nit maleida!

Dimecres, 18 d,agost.

¨Yo digo que las estrellas le dan gracias a la noche,

porque encima de otro coche no pueden lucir mas bellas...¨

Silvio Rodriguez

Nit d'estels fugacos, de deixar se endur pels pensaments tristos, recordar la Irene, Pau en grec, tristesa, nit preciosa arran de mar... bellesa inescrutable de l'Univers!

Fins que al xiringuito del costat decideixen que la nit es jove i la nit es hortera i la nit es musica a tota castanya i la nit es Raji i la nit es fressa i... fins a les 6 del mati! Quan clareja decideixen que s'ha acabat la festa! Ara podriem recuperar la nit perduda, pero el Sol ja toca a la tenda i fa calor. Aixi que en el silenci de la sortida de Sol em puc banyar i gaudir dels sentits una altra vegada.

Passem el dia de camping, dinar d'amanida, lectura i converses del mes i del menys.
A mitja tarda marxem del Psari Forada. Aqui no hem trobat ni un turista que no fos grec! Dificilment s'arriba a aquest raco sense coneixer lo, per cert no hem trobat cap catala encara.