Atenes!

24 d'agost, Atenes

Posidó, déu del mar, i Atena es disputaren

la protecció de la ciutat d'Atenes. 

Per decidir quin dels dos s'imposaria, tots dos feren un regal

i deixaren que els atenencs decidissin quin els complaïa més. 

Atena regalà a la ciutat una olivera, 

mentre que Posidó hi féu brollar una font d'aigua salada. 

Els atenencs van preferir el regal de la deessa, 

ja que era molt més útil.

Ja veieu, ens volíem menjar Atenes en dos dies i Atenes ens va engolir, amb els seus 45 º al Sol, amb els seus mercats,  carrers estrets, avingudes amples, els edificis neoclàsics, les restes  romanes, gregues, minoïques,  carrers bruts. plaça Syntagma, Monastiraki, Omoina... un metro moderníssim... i gent, molta gent se tot arreu... una Atenes cosmopolita que no ens la vam poder acabar... Inici i fi del nostre viatge.

Deixem que les imatges parlin soles!

Mercat central de carn i peix (o l'Alba triomfa, com sempre!)

Diuen que la calor és psicològica!

Guitarres , mandolines i buzuks

Porta d'Adrià (o porta de teseu, en què quedem?)

Una nimfa, Calypso (la que dissimula)

Sirtaki, dansa popular grega

que fresquet que està el marbre!

Nauplia (Nafplio)

Dilluns, 23 agost.

Encara al peloponès, aprofitem que hem anat a Epidaure per visitar Nauplios.És una ciutat molt turística però plena de carrers estrets i vistes immillorables. No en va va ser la primera capital del país en la independència de Grècia (1829-1834). Destaquen 4 fortaleses construïdes pels vencians cap al segle XVII, per protegir-se dels turcs, també hi ha moltes cases neoclàsiques. En fi, nosaltres ens passegem sota una calor infernal pels carrers estrets i plens de botigues, mengem Tzatziki i Sourlaki i ens n'anem a banyar.

 

A Nauplios també hi ha un castell sobre un illot, es diu illot de Bourtzi, sembla un vaixell fantasma flotant en el mar.

Com que perdem el bus de les 6, no se'ns ocorre res més que pujar els 886 escalons que porten a la fortalesa de Palamidí.  L'Alba bufa i rebufa i a l'escaló n. 100 diu Prou! i s'asseu! Jo sóc massa orgullosa i no només continuo pujant sinó que ho faig a tota pastilla, fa molta calor i el cor sembla que m'hagi de sortir disparat: 101, 102, 103... 120, 130, 140...200, 300, 400... ja estic gairebé a la meitat, ara haig de continuar! 500, 600, 700, 800,... 883, 884, 885 i 886! Aaaaah! Estic vermella com un pigot i cansada com una burra, el cor deu anar a 200 per hora i no tinc aigua!!! he tardat 1/4 d'hora.
La fortalesa es pot visitar, però jo tinc l'Alba asseguda a l'escaló 100 i el bus surt a les 7, així que ara toca baixar, això és més fàcil!  Pel camí tant pujant com baixant m'he creuat amb algun altre il.luminat, però no ens hem dit res, només hem sonrigut, perquè tots fem el mateix: comptar els escalons! Arribant a baix les cames em fan figa i els qudríceps femorals i els bessons em fan molt de mal. Jo crec que no puc baixar cap més escaló fins d'aquí a un mes. Ai, ai!

Veiem la posta de Sol al golf de l'Argòlida.

El somni de l'Alba: el teatre d'Epidaure!

Dilluns, 23 d'agost.

(dedicat especailment a la Marta Tarrés)

Ha arribat el gran dia, avui toca anar a Epidaure, a visitar el teatre millor conservat de l'antiga Grècia i el que té l'acústica més espectacular! Hi anem amb transport públic i, tot i aixecar-nos a les 7 del matí i agafar el primer bus, hi arribem cap a quarts de 12.
El teatre d'Epidaure és enorme i situat en un lloc immillorable, a la cara oest d'un massís de muntanyes mitjanes i encarat a la vall; això li dóna aquesta gran acústica que feia que Sòfocles, Esquil, i Eurípides es barallesin per a guanyar els concursos literaris de l'època (segur que no es deien així) i així les seves obres podrien ser representades en aquest fantàstic teatre!
De fet el tetatre no és que s'hagi conservat així des de fa 2400-2500 anys, sinó que la part de baix  (Orchestra: escenari, Scaena: darrera l'escenari i Cavea: les grades) la van fer els grecs, les grades de dalt els romans, més tard va ser destruit per pobles invasors, reconstruït, tornat a destruir, abandonat, després va sofrir terratrèmols,... tot plegat va fer que no es recuperés fins al segle XIX, llavors va ser reconstruït al mateix lloc i amb les mateixes pedres,  per això té l'aparença que devia tenir originàriament. Al mig de l'escenari hi ha una pedra rodona, s'hi hi tires una moneda a sobre,el soroll se sent des de les últimes grades! (el problema és que tothom ho vol comprovar!).

De fet, hi ha moltes maneres d'anar per la vida, com hi ha moltes maneres de visitar Epidaure:

.- Un hi pot anar ben aviat al matí i estar assegut a l'ombra gairebé sol, veient com es fa clar i imaginant-se els antics actors grecs recitant les seves tragèdies.
.- S'hi pot anar al capvespre a contemplar la posta de Sol, assegut a les pedres de marbre fredes, tot i la calor de l'ambient, pedres tan antigues com les mateixes muntanyes.
.- Un pot anar a veure-hi una representació de teatre, potser Antígona o Edip rei, de Sòfocles; Prometeu encadenat, d'Esquil, o que sé jo... i ésser transportat 2500 anys enrera, gaudint de les paraules, dels sons i de la saviesa dels dramaturgs grecs!
.- El que és segur és que poca gent haurà vist Epidaurus com nosaltres: a l'hora que arribem el Sol és molt fort, tot i que només estem a 32º; hi ha força gent al teatre, uns a les grades i altres a l'escenari tirant la famosa moneda o picant de mans i cridant als amics de dalt de tot si se sent alguna cosa. Nosaltres també ho fem, per no ser menys, i perquè ho hem somniat tot el viatge! Ens apartem un xic de tot el brugit, caminem per les grades laterals més allunyades i ens fem moltes fotos. Observem l'escenari i cada cop ens és més difícil imaginar-nos les tragèdies gregues, sobretot quan arriba un grup de gallecs cridant i fent l'ase. Se'n van tots cap a les grades menys una voluminosa senyora d'uns 60 anys, que porta alguna cosa a la mà; de cop s'escolta un crit: "Dale, tía Teresa, ahora", i la tal Teresa es fot a tocar la pandereta amb tota la seva energia i salero! Ecccs! ecccs! i mil cops ecccs! Voldríem fugri corrents, però l'espectacle continua quan se  senten uns xiulets dels guardes demanant que pari; ella està d'esquenes a ells, de cares a l'escenari viu el seu minut de glòria i ha aconseguit que tots els turistes d'Epidaurus la mirem  i tinguem desitjos d'escanyar-la. Finalment no caldrà fer-ho perquè els guardes arriben abans i li exigeixen que pari (tot i que la Teresa encara els hi discuteix).
Així és que segur que només uns pocs privilegiats (desgraciats!) hem visitat Epidaurus com nosaltres.
I, és clar, un consell: no aneu a Epidaurus a l'agost, no hi aneu a les 12 del migdia i abans d'entrar assegureu-vos que no hi ha la tia Teresa!

A Epidaure mateix hi ha el temple d'Asclepis i ens vam trobar amb 2 escultures vivetns, vegeu les fotos!
 

Dels albergs internacionals.

Agost 2010.

"Viajo con billetes como de octava clase,

pero asi viajo contento de ir de viaje,

pues para un viaje me bastan con mis piernas,

viajo sin equipaje..."

Silvio Rodriguez

Dormir en albergs internacionals no es nomes una questio de peles, que evidentment tambe, sino que es tota una filosofia de viatge, sobretot si esculls estar en dormitoris de 6 o 10 llits i comparteixes lavabo i dutxa amb desconeguts.
 La nostra habitacio era de 6 llits; quan la vam veure la vam trobar molt petita i sense armaris, ja hi havia 3 motxilles mes o menys escampades en 3 lliteres i vam pensar que potser hi hauria molta fressa i costaria de dormir. La primera nit l'Alba i jo vam estar amb un noi de 19 anys angles i 2 noies alemanyes de 18, vam xerrar i tot va ser molt tranquil. La seguent nit les alemanyes encara hi eren, l'angles va marxar i va venir un xile de 25 anys; vam xerrar i tot va anar molt be. La tercera nit van marxar les alemanyes i el xile i va apareixer un austriac de 20 anys, que es va passar tot el dia al llit perque estava malalt, havia menjat alguna cosa dolenta a Bulgaria, tenia mal de cap, febre i diarrea, tambe van venir 2 noies argentines de 24 anys; i una que va arribar, es va posar a dormir i l'endema al mati ja no hi era, la vam batejar la fantasma.

 En fi, xerrant amb uns i altres, compartint petites parts dels viatges, demanant consells, rient sobre diferents ximpleries  i intercanviant correus electronics. Tota aquesta filosofia del viatger motxil.lero i independent no la trobes de cap manera als hotels, aixi que visca les habitacions compartides i la gent que volta pel mon (per cert ningu no volta menys d'un mes).

Ah! i tot i que jo semblava la mestra amb els seus alumnes de viatge de final de curs, m'hi he sentit molt be!

Temple de Poseido a Sunion.

22 d'Agost.

Ens passem la nit al ferri i, com que no hem arribat amb mes de mitja hora de temps, ja no trobem gairebe lloc per seure ni jeure. Sobrevivim com podem les 7 hores de ferri i a les 6 del mati arribem a Pireus (el port d'Atenes). Agafem el primer metro i anem al Athens International Youth Hostel on tenim habitacio reservada per tres nits. Esmorzem i ens esperem fins  a les 11 que ens deixin entrar a l'habitacio per dutxar-nos i descansar un xic. Cap a la una ressucitem i decidim agafar un bus fins a Sunion, per anar a veure el temple de Poseido. El lloc es immillorable i el que queda de temple espectacular!

 Dinar, platja i esperar el bus de tornada. Arribem destrossades... anar amb transport public amb aquesta calor es cansat! L´Alba practica el seu esport preferit, com podeu veure a la foto:

Carreteres, cotxes i capelletes a Creta.

Agost 2010.

A Creta les carreteres són horroroses! Són estretes, l'asfalt està fet caldo, no hi ha ratlles ni al mig ni als marges i per això conduir esdeve un esport perillós. (ara estan construint algunes carreteres bones que travessen l'illa pels 4 costats, però ho fan tram per tram; et pots trobar  anant per una carretera bona, trobar un tros dolent, tornar a trobar-la bé i així anar fent). La gent, doncs, condueix pel mig, tothom va pel mig i quan els ve algú de cares toquen la bocina, criden i s'insulten! I si el conductor és de Creta automàticament diu: aquest és d'Atenes segur! ELs tenen una tírria, com nosaltres als xaves!
Hi ha forca accidents de cotxe, pel que ens han dit, tot i que nosaltres només en vam veure un, però no sol haver-hi víctimes mortals perquè no van gaire depressa. Cada vegada que hi ha un accident i no hi ha morts, l'accidentat o la seva família posen una capelleta arran de carretera (vam passar per un revolt tancat que n'hi havia 4 de seguides). Tambe hi ha gent que posa una capelleta davant de casa. Les capelles són molt variades, n'hi ha de llauna, però la majoria són de pedra; n'hi ha que són quadrades, però la majoria tenen arcs i absís i cúpules i de tot; n'hi ha de blanques, però moltes estan pintades... en fi que les capelletes a les carreteres formen part del paisatge de Creta.
Conduir a Creta pot ser, per tant, un esport de risc. A part d'això la gasolina a Creta es va apujar molt cap al novembre (com a tot Grècia) però es va tornar a apujar a finals de juliol principis d'agost: així dons hem vist la gasolina de 98 a 1'9 euros, la de 95 a 1'6 i el gasoil a 1'4 euros. Creta és ara la illa mes cara de Grècia!

Raims, vi i Rachi, tres noms un sol esperit!

Dissabte, 21 d'agost.

Asseguda a la pergola guarnida de raims de la vinya de la Maria, a la muntanya de Jupiter, contemplant munanyes, vinyes, oliveres i mar, em sento plenament filla de la Mediterrania!



Raims, Vi i Rachi, 3 gustos, 3 experiencies, 3 maneres de viure el raim. Puc entendre els antics grecs ajaguts als seus triclinis a l'ombra d'un porxo i respirant l'aire de mar, escapant-se d la xafogor de les ciutats, farts de raims,  embriagats dels olors del llesami i dels sabors de l'esperit destil.lat del raim! Tota l'anima mediterrania en un gra de raim!

En aquest paratge privilegiat, l'ultim dia de la nostra estada a la illa, hem assaborit Creta en tota la seva dimensio: paisatge de mar i de muntanya, vegetacio de vinyes i oliveres, cabres, gallines i rapinyaires arreu, els sabors de formatge, tomate, cogombre, les olors d'herbes, alcohol, flors... i un aire permanentment calent i humit.

Aixi hem viscut Creta! I tot gracies a l'hospitalitat de la Maria, una professora d'institut com jo i mediterrania com jo!

Autostop a Elounda.

 Divendres, 20 d'agost.

Fer el turista es molt cansat, sobretot perque fa molta calor! Tanmateix avui tornem a agafar el transport public per anar a visitar la ciutat mes turistica de Creta: Agios Nikolaus. La ciutat esta enclavada en una badia de cales i sortints rocosos amb illetes davant, es realment maco i molt turistic! Hi ha com un entrant de mar que fa un petit llac natural on hi ha tot de barquetes i esta vorejat de restaurants i hotels. Dinem allà.

Després anem a Elounda i fem platja.







Més tard visitem la illa-fortalesa de Spinalonga. Un lloc ben curiós! A Spinalonga hi van confinar tots els malalts de lepra, primer de Creta i després de Grècia, durant els anys 30; allà molta gent hi va creixer, hi va treballar, s'hi va enamorar, es va casar i hi va tenir fills, tot dins d'unes muralles en una illa! Es pot imaginar més sentiment de ser repudiat per la societat! Afortunadament tot va canviar quan es van obtenir bons medicaments per a combatre la malaltia, els malalts van ser guarits i les cases de Spinalonga van ser abandonades: després es van reconstruir i ara es poden visitar. Un passat remot glorios i un passat recent penos.

Com que fent el burro per Spinalonga perdem el bus, no ens queda més remei que fer autostop; l' Alba no n'ha fet mai, així que es mor de vergonya i jo m'ho passo bomba recordant els vells (gairebé remots) temps quan anava amb autostop a tot arreu! Miraculosament ens para una senyora tota curiosa, no parla gaire anglès, i és molt confiada, ja que para a una farmacia a comprar i ens deixa dins del cotxe amb les claus posades... Tambe es molt amable, ja que ella ha de passar per una carretera lateral, pero es desvia del seu cami i ens porta fins a l'estacio de busos. Tot i aixi ens creuem amb el bus que va cap a Hiraklion, aixi que hem d'esperar una hora mes.
A la nit ens espera la Maria amb la seva familia per a fer un sopar de comiat, som a taula: Maria, Ela, la seva mare, la Joanna,cosina de la Maria, la seva mare, el seu cosi Gregorius, el seu nebot Giorkios, la seva filla Dimitra i nosaltres dos: sopem al mig de Hiraklion en un nar de Pitas i Sourlakis. La vida nocturna d'Hiraklion es fantastica, hi ha gent a tots els bars i carrers i aixo s'allarga fins a les tantes de la nit. Despres de sopar anem fins a la fortalesa veneciana a caminar i a assaborir els carrers de la ciutat.

Ens acomiadem d'Iraklion, ens queda un dia a Creta, dema a la nit marxem amb ferri cap a Atenes.

Matala, coves de hippies!

Dijous, 19 d'agost.

Avui hem fet el turista i hem anat a veure Matala, poble pintoresc, situat en un golf cap el centre i sud de la illa. Hi hem anat amb bus, aixo vol dir viatge llarg i caret! Com que el paratge es fantastic, hi ha milers de turistes, nosaltres en som 2 mes.
El mes interessant del lloc son les antigues catacombes romanes excavades a la roca, que mes tard, als anys 60 es van convertir en caus per a hippies. Em puc imaginar aquella gent vivint en i amb la natura i banyant-se cada mati i cada vespre amb la roba que portaven el dia que van neixer... em fa molta enveja! Be, ara tot aixo s'ha acabat i costa molt que a un hippie el deixin exercir, tot esta supercontrolat, vigilat i prohibit!

No es pot aprofundir gaires mes d'un dia de fer el guiri: platja, dinar a un xiringuito, botigues,...i la posta de Sol, que diuen que aqui es preciosa? L'ultim bus surt de Matala a 2/4 de 6, aixi que adeu Matala i adeu posta de Sol! Aquesta es la vida del viatger de transport public, que hi farem!

Nit estrellada, nit maleida!

Dimecres, 18 d,agost.

¨Yo digo que las estrellas le dan gracias a la noche,

porque encima de otro coche no pueden lucir mas bellas...¨

Silvio Rodriguez

Nit d'estels fugacos, de deixar se endur pels pensaments tristos, recordar la Irene, Pau en grec, tristesa, nit preciosa arran de mar... bellesa inescrutable de l'Univers!

Fins que al xiringuito del costat decideixen que la nit es jove i la nit es hortera i la nit es musica a tota castanya i la nit es Raji i la nit es fressa i... fins a les 6 del mati! Quan clareja decideixen que s'ha acabat la festa! Ara podriem recuperar la nit perduda, pero el Sol ja toca a la tenda i fa calor. Aixi que en el silenci de la sortida de Sol em puc banyar i gaudir dels sentits una altra vegada.

Passem el dia de camping, dinar d'amanida, lectura i converses del mes i del menys.
A mitja tarda marxem del Psari Forada. Aqui no hem trobat ni un turista que no fos grec! Dificilment s'arriba a aquest raco sense coneixer lo, per cert no hem trobat cap catala encara.

Acampada lliure al sud de Creta!

17 d'agost, Sud de Creta.

Avui la Maria ha decidit portar-nos a fer acampada lliure. Jo estic emocionada, a casa nostra tants anys he acampant on m'ha donat la gana i ara tot esta prohibit! Preparem tots els estris i travessem Creta pel mig, de nord a sud, travessant pobles petits (sense encant?) i paisatges de torrents secs, vinyes i oliveres; recorda un xic el paisatge de Jaen.

Ens parem a beure aigua en una font a un poble anomenat Vianos, tambe parem a veure un monument als martirs de la 2a guerra mundial. Ens conta la Maria que aqui els alemanys varen matar tots els homes dels pobles del voltant i despres van cremar les seves cases; ens podem imaginar el patiment d`aquelles vidues i d`aquells orfes havent de reconstruir les cases i fer totes les feines del camp i del pasturatge? Dos anys despres d`acabar la guerra, els alemanys arrepentits varen construir cases noves per a tots els habitants dels pobles, cases ben fetes, grans i fermes... ningu hi ha anat a viure mai! estan al mig del poble com fantasmes, denunciant un episodi horrible de la historia d'aquests cretenses que no volen oblidar i que donen una llico de dignitat als alemanys i a tots els pobles senyors de la guerra que primer destrueixen pobles sencers, seguen vides, mutilen nens i despres pretenen fer-se perdonar i oblidar-ho tot invertint quatre cales tacats de sang i de vergonya!
Despres de travessar un poble abandonat (per la manca d`aigua) arribem a la platja, el lloc es diu Psari Forada (vol dir euga grisa). Acampem lluny dels xiringuitos, sota l`ombra d`un tamariu imponent.
El paisatge aqui es molt bonic, hi ha uns illots davant de la platja i l`aigua es transparent i neta. La sorra esta feta de pedretes de tots colors (predominant els verds foscos), provinents de la roca esquistosa que forma el penyasegat on s'acaba la platja. Amb l`Alba ens dediquem a collir pedretes nomes verdes, tots els colors del verd.

Passem les hores menjant, passejant i xerrant.
La posta de Sol es preciosa.
Nit: mar de Llivia, mirant cap a l`Africa, lluna en quart creixent, onades suaus, quatre llums i una mica de soroll un xic lluny, la nostra conversa... sensacio de llibertat!

"No espero res. No tinc por de res. Soc lliure" (en grec: Δεν ελπίζω τίποτα. Δε φοβούμαι τίποτα. Είμαι λεύτερος)

16 d,agost, Iraklion

Iraklion, ciutat de naixement de Nikos Kazantzakis (1883-1957): escriptor prolific, de vida interessant i gran i bona produccio literaria (jo nomes he llegit El Crist de nou crucificat i Zorba el grec); suposo que es mereixia una visita  a la seva tomba, ( en la qual hi ha escrit l'encapcalament que he triat per aquest escrit),  pero no hi vam anar.

Tambe va neixer aqui Doménikos Theotokópoulos, en grec Δομήνικος Θεοτοκόπουλος (Candía, 1541 – Toledo, 1614), conegut com  el Greco, pintor del final del Renaixement. Jo, de l'institut nomes recordo que va pintar El entierro del Conde Orgaz. M'hagues agradat anar al poble on va viure fins als 26 anys, veure els seus quadres i rendir-li el tribut que a la meva jovenesa no li vaig saber retre.Teniem planejat anar-hi, pero el cami ens va conduir per altres dreceres.

En canvi vam fer tot el que fan els turistes de bufetada, anar al mercat, comprar quatre xurrades, asseure'ns a un bar, menjar fast-food... Aixo si, ens vam passar molta estona en una llibreria!

Anem a la platja a Ammoudara, lloc excessivament turistic, i veiem una bonica posta de Sol.