Knossos, un tresor minoic!

Dilluns, 16 d'agost.

A Knossos diuen que s'hi ha d'anar. Jo quan sento aquesta expressio ja tremolo, perque vol dir que milers de turistes d'arreu del mon repeteixen aquesta expressio mentre fan les maletes per anar cap a Creta o cap a Grecia. Es igual si van d'hotel de 5 estrelles o son motxileros, si estan de lluna de mel o si celebren les noces d'or, si son una familia o una viatgera independent... tots van a Knossos! s'hi ha d'anar!
I que hi ha a Knossos? Doncs les restes d'un palau minoic, de mes de 4000 anys d'antiguitat, molt ben conservades. Be, aixo tampoc ho podem saber gaire, perque el Sr Evans quan les va descobrir en va restaurar una bona part segons les idees que ell tenia de com devia ser el Palau, aixi que va posar columnes i va recol.locar pedres.

Com era Knossos en realitat? (jo soc molt poc imaginativa, i si nomes veig pedres no m'acabo d'emocionar... jo ho voldria tot reconstruit i s'hi hi possessin gent vestida de l'epoca fent veure que fan la vida minoica que se suposa que feien millor!)
Doncs vam anar a Knossos molt aviat al mati, vam ser dels primers i vam poder fer totes les fotos de rigor gairebe soles i amb una temperatura alta i encara suportable. Cal dir que a quarts d'onze vam marxar d'alla i hi havia una cua d'unes 200 persones per fer la foto a la pintura del toro, o a la part principal del palau i unes 500 persones fent cua per entrar. Aixi que no aneu a Knossos a l'agost, no aneu en lloc a l'agost i si ho heu de fer, aixequeu-vos aviat al mati que compensa!
El museu d'Iraklion exhibeix peces molt interessants, pero la sala es molt petita i l'edifici molt lleig... i ple de gent! Ja us podeu imaginar si les pedres als llocs originals no m'emocionen, quins sentiments em produeixen les obres d'art dins de les vitrines ?

Aqui, contemplant el disc de Festos, puc dir que es la peça que més em va impressionar, tot i que ni jo ni els arqueòlegs sabem el significat de les seves inscripcions, però està realment ben treballat i conservat!

Assumpcio de la Verge, festa familiar a Archanes!

Diumenge, 15 d'agost

A casa de la Maria avui es un dia especial; la tradicio mana que veins i amics passin a saludar la persona que celebra el sant, aixi que a la casa hi ha pastis per a tothom i algunes begudes. La get ve, porta un regal, felicita, s'asseu, menja una estona i se' n va. Mira, fa gracia! De totes les persones que venen la mes entranyable i interessant es la Irina (que significa Pau, en grec); te ocdonta otto anys, ens parla en grec i ens beneix i ens llanca tot de desitjos de salut, pau, felicitat,...  que l' Alba trobi un bon marit, que jo conservi el meu, etc.

Despres de les visites anem una estona a la platja i despres al dinar familiar a cals pares de  la Maria, en Manolis i la Elena. Dinem sota un porxo davant d'un hort amb carbassons, melons, cebes, tomates i moltes parres amb raims. El menjar consisteix en una amanida amb formatges variats i un estofat de xai, bonissim! Per tot plegat no ens sentim lluny de casa, ens sentim molt mediterranis! Som  8 dinant i tornem a xerrar en 4 idiomes, tothom hi posa molta voluntat aixi que ens entenem perfectament.

Havent dinat anem a fer la migdiada, pero es dificil dormi en una sauna... a mes aviat tornen a arribar amics i parents per a continuar el ritual de la celebracio.

Del dia d'avui em quedo amb la sensacio de semblanca entre la vida de la Maria i la meva, tot i que la nostra filosofia de la vida es absolutament diferent. Pero compartim nom, edat, professio, tipus de poble, casa de poble, pares vius i grans, un hort ple de verdures...

Coves i esglesies!

 Dissabte, 14 d'agost.

Convencudes que anem cap a la platja, preparem tots els estris pertinents, pero just passat Iraklio, la Maria, que ens fa de Cicerone, decideix anar cap a les muntanyes, a veure el massis mes gran de Creta, el parc natural de Psiloritis. Passem per una ermita ortodoxa i despres per diversos pobles on ens hauriem hagut de parar per assaborir el caracter muntanyenc de la gent. Aqui tothom se sent orgullos de ser de muntanya, pensen que la gent de la plana i de la costa son "menys" que ells; els homes vesteixen de negre i porten una cinta negre al cap, simbol d 'alguna lluita antiga. Passem de llarg, ja que volem visitar la cova , Zoniana Sfendoni Speleo. El karst es un paisatge ben conegut per mi, tant de fora com de dins, i aixo es el que passa, que la cova es com totes les coves calcaries del mon, no es massa gran, pero es la mes gran de Creta, dins s'hi esta molt be i el guia es un noi fantastic que s esgargamella explicant la formacio i el descobriment de la cova, primer en grec i despres en angles, a uns turistes gegants, que segons la Maria no son persones, sino uns quants quilos de carn i greix, com a prova es que l'unica pregunta que fan al guia es: "quan es podra visitar la part que ara esta tancada?"

Ella es coneix be el terreny perque va fer de professora d'institut al poble del costat. Ens explica que aqui tothom es pastor de cabres i hi ha tres pobles que estan renyits, el motiu es que es roben cabres uns als altres; com que tots van armats, de tant en tant es troben en algun raco amagat de la muntanya per aclarir l'assumpte i sovint (ella diu cada mes)  tot plegat acaba en un mort. Fins al punt que els nens del poble on ella treballava nomes van poder visitar la cova del poble del costat si els acompanyava ella, que suposadament era neutral,  aixi ningu podia disparar els nens! Surrealista! Ningu ens deu haver vist com a lladres de cabres, o potser perque anem amb la Maria, el cas es que ningu ens dispara i podem tornar sanes i estalvies.
La cova es lluny, el cami es llarg,  i la Maria, pobra, s'ha fet un fart de conduir.

Cap a les 5 de la tarda dinem. Avui ens toca fer dejuni i abstinencia, nomes podem menjar verdura, res de proteines, perque avui es el dia que va morir la Verge Maria (tranquils! dema ressuscita i va cap al cel: Assumpcio de la Verge); aixi doncs mengem amanida, salata i mongetes (fasola) amb carbasso, tot es molt bo! L'Alba i jo fem una mica de trampa i mengem formatge i iogurt, pssst!
Son les 7 i ens hem de mudar per a la cerimonia, ara pla!

I aqui ve la nostra primera experiencia en el mon de l'esglesia ortodoxa:

com explicar que hem hagut d encendre un ciri a la mare de Deu, que tambe ens n'han fet posar un per la Gemma i en Beto, que hem hagut de fer un peto a una icona bizantina, que hem entrat a l'esglesia envoltades de senyores i senyors vestits de negre en senyal de dol, que tres capellans estaven beneint pans que despres la gent es menja per a gaudir del favor de Deu, que aquest pa despres es reparteix...?

Sortint de l'esglesia una coral canta i despres s'inicia la processo. Uns nois porten una mena de "paso andaluz" amb la Verge dins, ens fan passar per sota, ja que diuen que porta sort:  l'Alba gairebe es aplastada per la gent ansiosa de gaudir del benefici de la Verge (nosaltres no ho voldriem fer ni tampoc fer fotos, perque ho trobem  poc respectuos, pero la Maria ens va dient: take pictures! record the prayer!...)

Vegeu unes quantes fotos.


 Havent complert amb la religio, ara toca divertir-se: a la Placa del poble hi ha festa, una musica popular fantastica, molta gent asseguda als bars i tabernes, sopant o prenent alguna cosa, els nens corrents i alguns ballant! es com la Coma, pero molt mes maco.

Si ets turista vas als museus, monuments, platges, fas fotos, dines a restaurants i dorms en hotels. Pero si ets viatger, vas als pobles gens turistics, t'asseus amb els avis a l'ombra d'un platan, veus passar la gent, somrius a l' avia que pren la fresca davant de casa seva i t'empapes de la manera de ser de la gent d'un lloc. Aixi em sento jo en aquesta festa!

Jupiter, Deu de l'hospitalitat

13 d'agost, divendres.

Jupiter es el Deu de l'hospitalitat. La Maria te la casa al peu de la muntanya de Jupiter, on diu la llegenda que aquest Deu va ser portat aqui despres de mort; realment la Maria, la seva familia i els seus amics ens acullen amb els bracos ben oberts. Despres d'un descans necessari, aquest mati hem anat a la platja, molt a prop d'Iraklion (capital de Creta, ciutat dedicada al Deu Hercules); la platja no es ni maca ni lletja, la sorra forca bruta i l'aigua molt neta, hi fa molta calor (40 graus), pero l'aigua es cristal.lina i tebia... uauh! un bany recomfortant en aigues cretenses!

Un dinar tipic mediterrani amb amanides, espaguetis i fruita, tot de l'hort del pare de la Maria: asseguts a taula en Giorkos (12 anys, nebot de la Maria), Dimitra (22 anys, la filla que estudia espanyol), la Maria, l'Alba i jo; parlem en grec, catala, espanyol i angles,... I una bona migdiada (aqui es preceptiu, no ens deixen escollir)

A la tarda sortim a caminar per Archanes (4300 anys de democracia i d'historia ens contemplen). Sento alguns paral.lelismes amb Cassa: les cases, els carrers, la vegetacio, els horts, la muntanya darrera. Aixo es la Mediterrania, pobles diferents units per una cultura ancestral comuna, compartim llengua, musica, clima, mar, fauna i flora... mes coses ens uneixen que no pas ens separen!

A la nit l'Anna i l'Stavros, tots dos profes d'institut companys de la Maria, ens conviden a anar a un concert de musica antiga, ofert per estudiants de musica d'arreu del mon que han vingut aqui a fer un seminari, l'organitzador de tot aixo es un music molt conegut aqui (i pel que sembla arreu del mon) que es diu Ross Daily. Aixi doncs escoltem musica otomana tocada amb instruments populars en un jardi precios i en petit comite (un centenar de persones). Despres del concert sopem a una mena de local que te Ross Daily, amanida i Rachi (no podia ser d'altra manera). Quan sortim del sopar ens trobem una festa popular en una placa, de cop l'Alba i jo ens trobem ballant musica popular de Creta amb l'Stavros (s'assembla a un Sirtakis, pero no es exactament el mateix). M'imagino que fem la mateixa fila que els guiris que van a Platja d'Aro i intenten ballar sardanes, la diferencia es que aqui les uniques guiris som nosaltres!.

 

30 hores de viatge!

12 d'agost de 2010

Avui es ahir? O ahir es avui? A les 3 i 10 hora de Grecia fa 10 hores que rondem: cotxe, trens, busos i avio! Intentem sobreviure 4 hores a l'aeroport, dormint amb un ull cluc i l'altre obert vigilant l'equipatge. A les 8 arribem a l'estacio de Sintagma, ens fem un embolic amb el metro, pero com que tenim son i anem molt carregades tot ens fa riure... a quarts de 9 descobrim la manera de deixar les motxilles a l'estacio de Monastiraki. Ara som lliures per anar a veure l'Acropolis! Son les 9, la calor estaborneix i, volent passejar-nos pel bressol de Grecia i empapar-nos de l'encant de les columnes i els marbres del Parteno, ens hem trobat suant la cansalada enmig d'alguns centenars de turistes, que al final han estat uns milers, sobretot japos amb cameres de fotos! Bonic, si: magia, no gaire... hem fugit d'alla a 40 graus, buscant algun redos mes intim i a l'ombra!

Com a bones turistes no ens podem perdre el canvi de guardia davant del Parlament, a la placa de Sintagma, a 3/4 d'una estem soles i ens refugiem a l'ombra esoerant el moment; a la una menys 10 arriben una pila de taxis i busos i escupen centenars de turistes a veure l'espectacle. Aquesta comedia, que dura uns 10 minuts, fa gracia (nosaltres diem: ai, quina Grecia!)  tot i que segurament ens perdem el significat profund i la tradicio d tot plegat. Com a bones turistes ens asseiem davant de tot, sobre l'asfalt i fem fotos i videos,... estem a mes de 40 graus i el terra ens crema el cul. Quan decidim que tot s'ha acabat no queda ni un turista, ni un cotxe, el trafic se'ls ha menjat a tots... que guai que son els viatges organitzats!


Continua el periple... bla, bla, bla! Despres de 7 hores de Ferri arribem a Creta. Fa 17 hores que escoltem l'idioma grec, em sembla fantastic, l'accent s'assembla al catala i de tant en tant s'escolta alguna paraula coneguda; no en va el nostre idioma s'ha nodrit de milers de paraules gregues, sobretot les paraules cientifiques; us sona: megalos, micros, deca,polis, exodos, kronoe, Helios, etc. Com que l'Alba sap llegir grec, podem llegir tot el que veiem, una altra cosa es entendre-ho!

L'amistat es un bell tresor i jo compto amb la Maria a Creta. La Maria ens espera davant del ferri i ens porta a casa seva  amb el seu cotxe, viu a Archanes, a 15 km d'Iraklion, cap al sud. Es un poble petit i gens turistic, aixi que estem tranquil.les. La Maria ens ha preparat un sopar a la fresca, d'amanides variades acompanyats de dos licors que cal beure si o si, Uso  i Rachi, si un es fort l'altre ho es mes... mengem, brindem, xerrem, llegim Plato i recordem els dies de Malta quan ens vam coneixer... S'hi esta tan be ara aqui a la fresca...

pero cal anar a dormir  Kalinichta!

11 d'agost, ens preparem, Creta ens espera!

Preparatius d'ultima hora, nervis, incertesa, il.lusio... i tot tenyit d'un vel de tristesa, d'un no tenir tantes ganes de marxar per la recanca dels que es queden tristos, buits, i per l'enyoranca de la familia que es queda i els que son a Nicaragua, sobretot la manca de la rialla exagerada de la Gemma.
Tanmateix la decisio es presa i nosaltres hem decidit el nostre cami. A Creta ens espera la Maria, tot i que entremig passarem per 8 o 9 medis de transport i unes 30 hores viatjant.
Anem a creta, bressol de la cultura minoica, ara fara uns 4000 anys, la historia ens espera, Knossos, Festos, Iraklion, cultura, llegendes i natura es fonen en aquesta illa mediterrania.
Compartirem amb vosaltres aquest viatge, les persones, els paisatges i els sentiments.

Ens retrobem a Creta.

Una persona, un lloc, un llibre, una pel·lícula.

Una persona: la Gemma, 12 anys de revolució a casa, ulls negres, rialla fresca, veu cristal.lina, forta personalitat, alegria, geni i encant desbordant pels 4 costats.

Un lloc: el pati de cals meus pares a Cassà de la Selva, lloc fresc a ple estiu, espai de trobades familiars, de xefles amb amics, botifarres, calçots, gallines, abricocs,...

Un llibre: El violinista de Sarajevo, de Steven Galloway: relat realista, terrorífic i sensible sobre un violinista que decideix tocar 22 dies seguits el seu violí en record de 22 persones que varen morir assassinades a sarajevo mentre feien cua per al pa. Un cop vàrem sortir al carrer per dir NO a la guerra de Bòsnia, un més dels horrors del nostre món "civilitzat". NO A LA GUERRA! ara i sempre.


Una pel·lícula: El diario de Noah, (Nick Cassavettes, USA, 2004) un cant a l'amor en totes les edats, amor passió, amor tendresa, amor companyia, amor , amor, amor! Es fa estrany que la primera pel·lícula que em ve al cap sigui una pel·lícula americana, però és molt recomanable, tot i no ser una obra mestra, està interpretada amb delicadesa i té un bon ritme, a mi em va fer plorar.