London night

A les 7 del vespre del dia 6 de febrer, ens trobem a l'Eva a Baker street, on m'ha deixat el bus que m'ha portat des de l'aeroport. L'Eva va amb uns amics, en Jason (USA, New York state) i la Marina (Verges, PPCC); tots plegats anem a un pub prop del seu barri on fan música en directe, es diu Vesbar i no tinc ni idea on estem, jo no he estat mai abans a Londres... però trobo que és una gran manera de començár en una ciutat, bevent cervesa amb bona companyia... així que Salut!

Eva, Marina, Jason al Vesbar



Vesbar

També anem al Irish pub on treballa l'Eva, allà sopem i parlem del més i del menys.  Cap a les 11 de la nit retirem i anem a casa de l'Eva, ella comparteix pis amb 5 joves més. Dormim 5 a la seva habitació, sort que és espaiosa,a mi em toca el sofà, no és massa còmode, però estic cansada i dormo tota la nit.

Night!

Al matí em llevo abans que ningú, ningú no es desperta, decideixo marxar sense fer fressa, haig d'anar a Luton airport i no sé gaire quan trigaré, prefereixo anar amb temps. Quan vaig per tancar la porta la Marina obre un ull i m'acomiado i li demano que digui adéu i gràcies a l'Eva. Ens veiem a Londres o a Norwich d'aquí a uns dies.

Esmorzo ràpid en un petit cafè i m'emporto 4 impressions del Londres menys visitat. Serà qüestió de tornar.

bus tìpic en un carrer típìc

6 de febrer, un vol meravellós!

Dues hores i mitja de vol per sobre de Girona, Garrotxa, Pirineus, França i Sud d'Anglaterra, amb un sol esplèndid.
Quina vista més fantàstica he tingut de Sta Coloma, Llagostera, Cassà, Girona, Banyoles, la Mare de Déu del Món, Setcases, El Canigó, i després França, rius, meandres, muntanyes, embassaments... Arribant a Anglaterra volàvem sobre un mar de núvols, mentre el sol es ponia. de sobte, però els núvols han deixat pas a grans clarianes i just abans d'aterrar he descobert un paisatge sorprenentment pla i verd, esquitxat de cases, conreus, rius i boscos.
Un parell de fotos que no fan justícia al que he vist i gaudit.

mar de núvols sobre Anglaterra

el pla país

Massís del Canigó Pirineu Oriental

A punt de marxa! (o no?)

5 de febrer de 2011

La pregunta d'avui és òbvia: "ja ho tens tot a punt?", però i la resposta? què haig de respondre jo que fa tres dies que tinc un rau-rau a l'estómac que no em deixa viure? Haig de dir que tinc una maleta que faig i desfaig perquè ja passa dels quilos i jo hi voldria carregar encara més roba d'abric? Haig de dir que en realitat aquí hi visc molt bé i que no vull marxar? que no tinc cap necessitat de separar-me de la família, dels amica, dels paisatges, dels companys de feines i dels alumnes? que penso que, tot i que he procurat deixar-ho tot fàcil per a tothom , en realitat res ha quedat ben lligat?
Uf! tot plegat està costant, espero que valgui molt la pena...

Demà a aquesta hora espero estar a Londres, al pis d'una antiga alumna, l'Eva, que gràciosament m'acollirà i parlarem de tot un xic i un xic de res i secretament em preguntaré si no hi seria encara a temps d'agafar el primer avió de tornada i deixar-ho córrer.
Ara els daus ja estan tirats!

Che Guevara

9 d'octubre de 2010,

El mateix dia 9 d'octubre, però del 1967 es feia pública la notícia de la mort del Che Guevara; es va dir que havia mort en combat, però el cert és que el van executar a Bolívia.
Què va tenir aquest home que encara avui joves de tot el món i de totes les ideologies el porten a les samarretes, als clauers o el tenen penjat a la seva habitació?
Per a nosaltres va representar l'home que lluitava contra el poder establert, contra la injustícia i les desigualtatas, l'internacionalista que, havent nascut a Argentina, la seva causa va anar més enllà i va ser la causa de tot Amèrica llatina; per això a nosaltres, adolescents als anys 70s, ens va enganxar la plena creació del mite.
Famosa la frase que encapçala una carta als seus pares:
"Queridos viejos, otra vez siento bajo mis talones el costillar de rocinante..."
Y la carta segueix: " Creo en la lucha armada como única solución para los pobres que luchan por liberarse..."
I conten els qui van estar al lloc dels fets el dia que el van executar, que el Che va morir amb uns ulls ben oberts i un somriure als llavis, que els botxins ho van interpretar com a despreci, però per a la resta de la humanitat només podia significar una cosa: amor.

El Che Guevara del meu pati i adaptat a la meva visió de la vida:
en lloc d'un fusell un colom de la Pau!
pintat per en William Tramojo, company nicaragüenc

Siguin aquestes 4 ratlles el meu petit i particular homenatge al Che Guevara.

Vargas Llosa, Nobel de la Pau, no? , de literatura!!

8 d'octubre de 2010.

Avui els diaris i els noticiers radiofònics ens donaven el bon dia amb la notícia dels nobels de la pau i de literatura. No parlaré del primer perquè li han donat a un dissident xinès del qual no n'havia sentit a parlar mai, Liu Xiaoboo. E canvi puc parlar un xic de Mario Vargas Llosa, premi nobel de literatura 2010, perquè és un escriptor que fa uns anys que m'havia captivat per la seva prosa genial i que vaig deixar de llegir i escoltar per les seves idees i actituds fatxes, de dretes i anticatalanistes. Justament avui en josep M. Fonalleras escriu un article al Punt Diari sobre això, estic totalment d'acord amb el que exposa. vargas Llosa em rebenta com a persona, però escriu com si la seva ploma llisqués sobre el paper i s'aturés només allà on vol fer sàtira cruel, o encadena les frases de manera que se t'acaba escapant una riallada per com se'n fot de tot i de tothom; i m'encanta la quantitat de paraules del llenguatge popular que utilitza. Un home que és capaç d'escriure el que escriu, un home brillant es mereix el premi nobel, però el paio és tan cregut i tan fatxa que  aquest guardó per a mi és l'únic reconeixement que es mereix i el problema no són les seves novel.les, sinó les entrevistes i els articles d'opinió, grrrrr!

Del cistell al plat i del plat al pap!

5 d'octubre de 2010!

Comença la temporada dels bolets! D'aquesta manera l'arribada dels dies grisos i escurçats  i la promesa del fred de l'hivern no es fa tan feixuga! M'encanta anar a bosc a la tardor, les olors de la terra humida, la bruguerola florida ,els fruits del marfull, el piular de mallerengues i reietons, una esgarrapada amb una gatosa, una ensopegada amb un roc, passar per sota els brucs, gratuiar entre les fulles del suro... i caminar i caminar.
Avui anava només a veure com estava el pati, si el bosc estava molt o eixut i si començaven a sortir els bolets dolents que presagien l'arribada dels bons. Sé que alguna gent ha estat trobant siurenys i moixins cap a Les gavarres i cadiretes i els més afortunats ja han trobat retjos cap a Sant Grau. Jo el reig no el sé trobar, no em sé cap clapada...
Aquesta tarda però he caminat unes 2 hores i ensopegat amb 3 grups de retjos, tot plegat només 8 retjos, però sencers, d'un taronja brillant, preciosos! per alguna cosa es consideren els reis dels bolets.
M'he donat per molt ben pagada!
I del cistell al plat directes, el reig cru és una menja deliciosa i a mi només em cal tallar-lo en carpaccio, amanir-lo amb un bon oli d'oliva, amb sal i pebre i cap al pap!
Ha estat el meu sopar, deliciós!!

Carpaccio de retjos amb vinagreta de nous

Retjos: pocs però sencers i macos!

D'ocells i de balenes!

 3 d'octubre de 2010

"El més important d’aquests motius fou la idea aclaparadora de la gran balena en si. Un monstre tan portentós i misteriós va atreure tota la meva curiositat. I després les mars salvatges i llunyanes per les quals feia giravoltar la seva mola illenca i els perills inevitables i indescriptibles de la balena; tot això, amb les meravelles de mil visions i sons patagònics que m’esperaven, m’ajudà a doblegar-me al meu desig. Potser per a altres homes aquestes coses no haurien significat cap al·licient; però jo, jo estic turmentat per una pruïja constant per les coses remotes. Adoro navegar per mars prohibides i desembarcar a costes bàrbares. Perquè no ignoro allò que és bo, sóc ràpid en la percepció de l’horror, i fins i tot podria ser-hi sociable —si em deixessin—, atès que és convenient mantenir unes relacions amistoses amb tots els hostes del lloc on un hom s’allotja."

Fragment de Moby Dick de Herman Melville

Que la natura mai no deixa de sorprendre'ns és una veritat que la sabem tots; allò que fa emocionant qualsevol excursió és que no saps què, com, ni quan passarà allò que farà d'aquest dia una dia memorable!

Ahir al matí se celebrava arreu del món el Dia Mundial dels Ocells, per això em vaig afegir a una sortida a veure ocells marins al Cap de Creus. A 3/4 de 8 del matí, enfilant-me per les corbes de la carretera que puja des de Cadaquès, ja em vaig sentir privilegiada per la meravellosa sortida de Sol que s'albirava cap a l'Est, just sobre el mar: un Sol rodó i vermell sorgia d'una mar blavíssima i calmada, il·luminant el nou dia, amb la promesa d'un matí diferent.

 Una caminadeta d'un quarts d'hora, amb prismàtics i el "cata", juntament amb uns 20 ornitòlegs més, ens plantàvem a la punta més oriental de la Península Ibèrica, allà on comença el GR que ressegueix els Pirineus.

El matí fou profitós, vam veure gavines, gavians, xatracs, baldrigues, falcons, ànecs, orenetes, etc, etc. I tant tant vam mirar cap a l'horitzó que de sobte algú va cridar: un rorqual! I efectivament allà treia el seu cap i el seu llom per a respirar la balena més gran i impressionant de les nostres costes.

(El rorqual comú, Balaenoptera physalus, amb 20-21 m de llargada corporal i 70 tones de pes és el misticet  més abundant a la Mediterrània).
El vàrem estar contemplant unes dues hores, primer va nedar en direcció nord i després cap al sud, finalment se'n va anar cap a l'est, mar endins.
No és rar veure balenes, caps d'olla i dofins per la zona del Cap de creus, però s'ha d'estar allà per veure aquests animals.

Un cop més la natura em va sorprendre i em va pagar amb escreix l'esforç d'aixecar-me a les 7 del matí!